A finals de gener o principis de febrer s’iniciarà al Tribunal Suprem, el judici oral contra els polítics catalans acusats de rebel·lió, sedició, malversació de fons públics, prevaricació i desobediència per la seva participació en els fets succeïts a Catalunya la tardor de 2017.
El Tribunal Constitucional diu: Que s’ha de permetre l’obertura del judici oral només quan hi hagi raons que ho fonamentin. L’acusació ha de ser certa, precisa, concreta i necessàriament fundada, de manera que el seu exercici ha de recolzar-se en una solidesa argumental deduïda de la instrucció.
Són molts els juristes que en diferents manifestos han qüestionat la Fiscalia, l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem per les seves decisions, primer per processar per rebel·lió i sedició els polítics catalans, inclús en absència de violència, però també per la duresa amb la qual han ordenat una mesura excepcional com la presó preventiva contra alguns dels imputats i, finalment, per haver assumit la competència d’aquests delictes quan en teoria haurien de ser jutjats per l’Audiència Provincial de Barcelona i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
Com exemple, la resolució del Tribunal de Schleswig-Holstein sobre Puigdemont diu: Els fets acusatoris de l’antic president català no constitueixen infracció alemanya de desordres públics. No s’ha arribat a cap grau de violència en els esdeveniments a Espanya i s’ha descartat la responsabilitat penal per desordres públics perquè Puigdemont només s’ocupava de celebrar el Referèndum. Els enfrontaments violents entre els qui estaven disposats a votar i la Guàrdia Civil o Policia Nacional, particularment davant nombrosos col·legis electorals, no haurien arribat a nivells que haguessin amenaçat l’ordre constitucional espanyol.
És cert que hi ha indicis d’alguns delictes en l’actuació d’alguns dirigents independentistes: el de desobediència greu a l’autoritat (es castiga entre 6 mesos i 1 any de multa) o el de prevaricació (fins a 15 anys d’inhabilitació). O inclús malversació, si realment es demostra que van utilitzar fons públics de manera indeguda (fins a 8 anys de presó), per aquest delicte el Tribunal alemany concedia l’extradició de Puigdemont. Però perquè hi hagi rebel·lió i una condemna de fins a 30 anys, com pretén la Fiscalia, hi ha d’haver allò que no hi va haver: violència.
Davant d’aquesta situació i insistint en que la presó preventiva ha sigut una mesura totalment desproporcionada en relació a les actuacions i disposicions dels acusats, el Govern català, tots els partits polítics i la societat civil han d’exigir que els acusats, durant el transcurs del judici, siguin tractats de forma digna i exigir que el fiscal de l’Estat sol·liciti de forma immediata la finalització de la presó preventiva i, si no és possible, que es busquin fórmules perquè els acusats puguin assistir a les sessions del judici havent pogut descansar i alimentar-se degudament, i amb la possibilitat de poder intercanviar informació amb els seus advocats tots els dies que duri el judici. No es pot tolerar que els acusats siguin tractats com criminals i es traslladin emmanillats durant els llargs trajectes diaris.
El judici tindrà una repercussió internacional, menor de la que es pensen els independentistes, però la tindrà, cal recordar que el Tribunal alemany manifesta la seva confiança en què el Poder Judicial espanyol complirà els requisits en Dret Nacional i Comunitari. El Tribunal Suprem haurà de justificar amb arguments jurídics sòlids la seva sentència, ja que en Dret Penal només compten els fets provats, no les suposicions ni les intencions.
Espanya i Catalunya s’hi juguen molt en aquesta pugna, per això és important que hi hagi un judici ajustat a dret, i un tracte digne i humà per als acusats.